Un dels molts moments viscuts en el meu col·legi, del que tinc grat record, va ser una representació teatral de les que fèiem periòdicament.
L’Hermana Catalina, coneguda com l’Hermana de Música, era l’encarregada de dirigir l’obra. Aquesta havia de ser un drama, i el paper que m’assignaren era fer de jutge.
Per a la representació es preparà com era habitual l’escenari; s’ajuntaren les taules de la classe, i per sobre s’hi posava una gran catifa; també s’instal·lava un decorat al fons, i una espècie de bastidor des d’on sortirien els actors. La platea la formaven les cadires de l’aula ¡I a esperar la representació!
Atès que el meu personatge havia de desprendre certa serietat, em van posar un bigoti i un barret; a més, una gavardina del meu pare, tipus les que feia servir Humphrey Bogart en les pel·lícules. Només hi havia un petit problema, jo medeixo 1,52 m i el meu pare 1,80 m. No cal dir que sobrava gavardina per tots costats, en especial de llargària.
En sortir a l’escenari vaig entrebancar-me amb la gavardina i la catifa; vaig anar de nassos per terra. L’hermana Catalina, com aquell que res, va dir-me “boba mas que boba, vuelva a salir”. La frase era en castellà ja que aquest idioma era l’únic que es parlava a l’escola. Així ho vaig fer. No cal dir que vaig tirar per terra l’obra, que havia de ser un drama i es convertí en un sainet; el públic crec que aquestes alçades encara riu. Ah!!!! i era ple.
