Vaig estudiar (o assistir) a “les Monges de Ripoll” —així és com s’anomenava, d’una forma col·loquial, el col·legi Vedruna de Ripoll— des del setembre de l’any 1980 fins al juny de 1983. Aleshores s’impartien els tres cursos de Batxillerat Unificat Polivalent (BUP), inicials de sonoritats més pròpies de la fauna canina, que no pas del món de l’ensenyament. De fet, però, era una denominació ben apropiada i definitòria del comportament d’alguns que assistíem a les classes i que sovint fèiem l’animal. Teníem bon cor, això sí, però una mica bèsties sí que ho érem.
Tot va començar a mitjan mes de setembre de 1980, quan un grup de nois i noies, enclaxinats i nets, vam ser convocats al refugi de Vallfogona, per fer una jornada de convivència. Alguns ja veniem de col·legis mixtes, però la majoria provenia d’escoles on encara es practicava la segregació sexual. El xoc, evidentement, prometia moltes situacions dignes d’estudi per a la història de la pedagogia. Així ens vam conèixer els qui romandríem tres anys junts dins una escola de Ripoll, “el de les germanes Carmelites”. I, perquè amagar-ho, alguns, des d’aquell dia, ja vam anar “orella drets” rere una mossa: llarg i tortuós camí —aquest de l’adolescència— d’obligat recorregut i de final imprevisible!.
Estic orgullós, amb quaranta anys a l’esquena, d’aquella època; si no ho digués així, sincerament, seria un gran hipòcrita. Sé que hi ha gent que odia aquells anys, aquells mestres i aquells companys. Són ben lliures de fer-ho i, fins i tot, els respecto i els entenc. Però jo no. Tinc un record inesborrable de tots amb qui vaig compartir els tres anys de l’esclat de la vida, els tres anys de les transformacions —físiques, s’entén—, els tres anys de definir-te com a persona, els tres anys durant els quals comences a construir-te el futur…
Concretar noms i no fer-ho amb altres és potser una mica injust. Tanmateix, això no és excusa per esmentar a l’Antoni Llach, un gran comunicador, un mestre —amb majúscules— per la manera tant fàcil de fer-nos entendre les ciències i alhora, per aquells somriures, amb cara de cercle perfecte, de compàs, coberta per barba a voltes un xic desmanegada, ametllant els ulls, tancant-los gairebé del tot, i tibant les comissures dels llavis. A mi em va encomanar aquella visió crítica i al mateix temps irònica, potser excessivament cínica, d’entendre les coses més trivials de la vida (quan se’n “fotia” d’una nostra resposta, era el zenit del seu humor flegmàtic). Sé que a estones és poeta —a més d’haver-se embolicat en política—. A vegades, quan veig la pel·lícula “El club dels poetes morts”, l’actor Robin Williams em recorda en Llach i em transporto a aquella època, marcada per l’acne juvenil, els Bee Gees i el Forat —tètrica catacumba ripollesa, aixopluc de fantasies i seu notarial d’eternes promeses—.
